Ager i Saltus

El País Valencià és un país vell, esculpit per desenes de segles d’activitat humana. Durant milers d’anys, de la neolitització ençà, els homes que han habitat les nostres terres han romput i abancalat muntanyes, talat boscs, dessecat marenys i aiguamolls, afaisonant la terra i creant paisatges a la seua mesura, en una tasca secular i ininterrompuda.

Al context en general sec de la Mediterrània occidental, aquesta intensa transformació ha suposat la conversió d’una gran part del territori en cultius de secà. El regadiu, bé que amb una importància econòmica fonamental, s’ha circumscrit històricament a les terres irrigables de les planes litorals i a les petites hortes que sempre acompanyen els nostres rius en quant hi ha un pam de terreny disponible. La resta és —ha estat— el domini del secà: les terres del cereal, de l’olivera i de la vinya —la triada sacra mediterrània— però també de l’ametler, del cirerer, i de la garrofera. Amb ells, o als marges i als guarets, una munió d’herbes anuals, vivaces, arbusts i bolets que l’home ha combatut o també aprofitat com a aliment o medecina: roselles, llicsons, cama-roges, borratges, esparragueres… tot un món ara en regressió, i amenaçat per l’abandó de les explotacions agràries i per l’expansió ininterrompuda i cancerosa de la urbanització.

Tanmateix, i malgrat la intensa antropització, les terres cultivades mai no han abastat, ni de lluny, la totalitat del territori valencià. El nostre no és un país com Holanda o Dinamarca, on un continu pràcticament ininterromput de terres de conreu només presenta petits esguits de vegetació silvestre. Inclús al moment de màxima extensió de les terres posades en cultiu, durant el clímax de la població rural hagut al trànsit del segle XIX al XX i la conseqüent presió sobre les terres ermes, els boscs i els pasturatges, aquests no han deixat de suposar mai una bona meitat de tot el territori. El que els romans anomenaven saltus —la terra no domtada i salvatge, contraposada a l’ager, la terra cultivada— ha estat un món complet en ell mateix, sense el qual no es pot entendre la forma de vida que ha estat vigent fins fa apenes quatre dècades a moltes comarques del nostre país. A tall d’exemple cal recordar només que, abans de la popularització dels combustibles fòssils i de l’electricitat, l’única font calorífica que es tenia a l’abast era la llenya i el carbó vegetal. Les muntanyes, on no arribava el llaurador per convertir-les en bancals, eren el domini de la carrasca, la surera, el roure i, de més en més, a mesura que els canvis climàtics i l’activitat humana anaven llevant espai a les espècies més nobles, del pi.

És clar que mil·lenis de pressió humana sobre espais tan fràgils com les muntanyes mediterrànies no passen debades. Com a resultat, a hores d’ara, de la vegetació potencial només trobem com a mostres unes petites recialles, taques esparses a partir de les quals cal fer un gran esforç d’imaginació per figurar-se el que un dia va ser, i el que, abandonada a ella mateixa, la natura seria capaç de fer.

Ager i saltus, doncs, el secà i l’erm, són els temes d’aquest blog.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s