Murtons

Murtons

O múrtols, que de les dues maneres es diuen els fruits de la murta (Myrtus communis).

Els entesos en paleobotànica ens ensenyen que aquest arbust, junt amb altres com l’arbocer (Arbutus unedo), el roldor (Coriaria myrtifolia) o el galzeran (Ruscus aculeatus) són supervivents de comunitats florístiques pròpies d’uns climes més càlids i humits que els actuals, i que serien molt semblants a la laurisilva canària; comunitats estes que van desaparéixer amb els canvis climàtics del trànsit del Miocè al Plistocè —assecament de la Mediterrània inclòs.

Si fem cas de la toponímia, la murta hagué de ser relativament abundant a les nostres terres fins a èpoques recents. L’extraordinària vall anomenada, precisament, de la murta, al terme municipal d’Alzira, guarda una població prou nombrosa, que permet fer-se una idea del que podrien ser les nostres muntanyes si es posara més trellat en la seua gestió. D’aquests murtons he extret les llavors, que ara estan a remulla, esperant a ser plantades.

Anuncis

Ecosistemes culturals

Ecosistemes culturals

Com és sabut, la sensibilitat conservacionista va nàixer a la Anglaterra victoriana, com a reacció a les destruccions accelerades dels paisatges —en aquells moments es parlava de paisatges— ocasionades per la voracitat i la brutícia de l’industrialisme paleotècnic. Es tractava, en un primer moment, d’una reacció de la sensibilitat romàntica front a un món cada vegada més lleig: és ben simptomàtic que un dels primers en iniciar la lluita per mantenir el Lake District anglés lliure de les escomeses de la urbanització fos el poeta William Wordsworth.

En passar als Estats Units, esta sensibilitat cristalitza amb la creació dels primers parcs nacionals: el propòsit -es el de preservar determinats espais in all the wild and freshness of their nature’s beauty.És el mateix esperit que presideix la llei espanyola de Parcs Nacionals de 1916, on llegim que son parques nacionales, a los efectos de esta ley, los lugares o parajes excepcionalmente pintorescos, boscosos o escabrosos del territorio nacional, que el estado consagra declarándolos así, con el exclusivo objeto de favorecer su accesibilidad por vías de comunicación adecuadas, y de respetar y hacer que se respete la belleza natural de sus paisajes, la riqueza de su fauna y flora y las particularidades geológicas e hidrológicas que contenga, evitando, con la mejor eficacia, cualquier acto de destrucción, deterioro o desfiguración por la mano del hombre.

No fa falta ací posar de relleu les insuficiències d’aquest conservacionisme diguem-ne pintoresquista: d’això ja s’ha encarregat suficientment l’ecologia, en desenvolupar-se com a ciència. El que sí m’interesa és assenyalar que una tal concepció resulta del tot inadequada per tractar amb un entorn com el nostre, on la intervenció humana ha estat tan intensa i tan sostinguda en el temps, on l’aparença de naturalitat tantes vegades emmascara la intervenció humana, i on moltes vegades els sistemes agraris són almenys tan valuosos com els suposadament naturals. Això si es pot destriar entre tots dos, cosa que no sempre és posible: es pot entendre, posem per cas, l’Albufera sense la marjal?

El coneixement i la valoració dels nostres agroecosistemes, a hores d’ara tan amenaçats, estan encara per fer.