La Mariola des de Bocairent

La Mariola des de Bocairent

I al fons —allargassat, empetitit per la distància— Agres.

Com altres racons del barri de la Vila de Bocairent, la part que mira sobre la llera del riu Clarià està sent agençada, amb una mica més de parsimònia de la que alguns ens estimaríem, per part de l’administració autonòmica. Com que sembla que en la direcció de les obres estan —o han estat— implicats els arquitectes Miguel del Rey i Antonio Gallud, no és d’estranyar que les rehabilitacions es distingeixen per la seua qualitat i sensibilitat respecte del material sobre el que es treballava.

Fruit d’aquestes intervencions són una sèrie d’espais oberts sobre el riu i la vall, que fan l’ofici de miradors ben agradosos, i des d’alguns dels quals es dominen perspectives que, en allò essencial, no han canviat molt als darrers segles: l’accés a la ciutat pel pont de Darrere la Vila, i l’antic camí d’Ontinyent i València, són encara els mateixos que es feien servir ja al segle XV, si nó abans. En aquest sentit, l’entrada a Bocairent per aquest camí, i el propi barri de la Vila, ens mostren de forma insuperable com es feien les coses en matèria edilícia i d’obra pública en uns temps no massa llunyans.

Al nostre temps, l’enorme, desmesurat desenvolupament de l’enginyeria ha ocasionat no només un escurçament de les distàncies: també l’espai ha perdut relleu, a mida que l’augment de la capacitat tècnica (i de la disponibilitat de diners necessària per a fer front a infrastructures de més en més dispendioses) feia possible vèncer obstacles físics més i més grans. Les modernes carreteres o vies fèrries discorren indiferents a accidents naturals que, durant segles, havien suposat barreres difícils de franquejar. Però tot això no ha sigut debades: en vèncer els límits geogràfics, el nostre és ara un món més pla i més banal. Cal un exercici voluntari de la imaginació per fer-se càrrec del que, fins fa no tant, suposava un viatge, del que volien dir les distàncies, i de com d’important era triar el lloc millor i més adient per a bastir un mas, traçar un camí o fundar un poble o una ciutat. Això es veu encara en molts indrets del nostre país: el barri de la Vila de Bocairent n’és un dels més afortunats. Es podria veure en més, és clar, si la multiplicació tumoral de la urbanització i de les carreteres no hagués alterat de forma irreversible la forma de tants dels nostres pobles i ciutats, i obliterat trames viàries perfectament funcionals. Però d’això ja en parlarem en altre moment.

Bocairent: finestra cantonera

Bocairent: finestra cantonera

Quan un lloc ha estat habitat de forma tan intensa i ininterrompuda com ho han sigut tants pobles i ciutats valencianes, moltes de les seues edificacions s’assemblen a palimpsests, on successives refaccions al llarg dels segles fan del conjunt una fascinant lliçó d’història constructiva.

És el cas, per exemple, d’esta casa del barri de la vila de Bocairent: en refer la casa, en algun moment del segle XVI, els constructors es permeteren jugar amb el mur de càrrega per obrir esta finestra.

Pel moment, l’últim avatar d’aquesta història és l’acurada restauració de que ha estat recentment objecte l’edifici, i que li permet lluir així d’ufanós, i amb aspecte de poder durar uns quants segles més en perfecte estat a poc que no li falten les atencions necessàries.

Bocairent

Bocairent

Entre l’estretor dels carrers i carrerons del barri de la Vila, la plaça de l’Ajuntament representa un agradable contrapunt. Només li puc fer un retret als bocairentins per la seua plaça, i és que no deixen que els plàtans que hi ha en ella cresquen lliurement: seria molt més bonic, i de segur que també més agradós en l’estiu, que els deixaren assolir el port de què són capaços estos arbres.

IMG_6149

Malgrat aquest petit defecte, la plaça és ben agraïda i harmònica, sense que cap edifici desentone en ella: això perquè, encara que no n’hi ha dos iguals, per algun miracle fortuït, no trobem cap d’aquelles construccions diguem-ne modernes que desgràcien amb la seua presència tants dels nostres conjunts urbans, i sí una destacable mostra d’arquitectures populars, sense que falte algun exemple amb tocs modernistes, un Ajuntament de línies classicistes i, sempre per damunt de tot, la fletxa pètria del campanar de l’Assumpció.

IMG_6146