Aquest estretíssim carrer fa costat a l’esglesia d’Alfafara, i duu al llavador del poble.
No sé si passa com a Carrícola o Bocairent, on encara s’usen els llavadors, però aquest d’Alfafara es troba també en perfecte estat.
Para alivio de mis males en este lugar me han puesto. Suplico a las que lavaren me recen un Padre nuestro. A més de l’aclamació pietosa, la rajoleta ens recorda que el llavador el pagaren els banyeruts D. Felix Sempere e Ynes Calatayud.
Amb menys de cinc-cents habitants, Alfafara és el més xicotet dels pobles de la valleta d’Agres. Des dels seus carrers no es perd mai la vista de la Mariola.
Malgrat la seua petitesa, Alfafara compta amb bons exemples d’arquitectura popular. Destaquen un seguit de cases bastides al segle XVIII, moltes de les quals han estat restaurades.
I la remor de l’aigua, sempre present als pobles de la Mariola.
Rubus ulmifolius i Clematis flammula són, originalment, dos dels més conspicus habitants de les bardisses, on contribueixen notablement a la impenetrabilitat que caracteritza tant aquesta associació vegetal com els alzinars i carrascars, dels quals la bardissa és l’orla humida: l’esbarzer aporta el formidable arsenal de les seues tiges, que creixen amb rapidesa formant una densa brolla eriçada de punxes; la vidiella, junt amb les altres lianes, atapeeix l’espai disponible, però a més és capaç de provocar inflamacions per contacte amb les seues fulles.
Però a més d’aquest aspecte esquerp i sorrut, les dues plantes tenen també una altra cara molt més amable: avançat l’estiu, l’esbarzer ofereix les seues vistoses móres, que són universalment conegudes, apreciades i consumides, bé com a fruita fresca, bé en forma de melmelades.
I la vidiella destaca per la bellesa de les seues abudants flors blanques —que, a més, són aromàtiques— a les quals segueixen els fruits, guarnits de vaporosos plomalls també blancs, i no menys bonics.
