Un país de muntanyes

A banda d’aportacions més recents, com els engendres urbanístics i la corrupció desbocada, el País Valencià s’ha vingut coneixent a les darreres dècades per les taronges, l’arròs, les platges i poca cosa més. La veritat és que difícilment es pot retreure als forasters que només manegen estos tòpics, quan una bona part de les persones que viuen a la part central del país —on s’amuntona el quaranta per cent de la població, al voltant de la suposada capital— tampoc no sabria anar molt més enllà d’estos llocs comuns.

Vists els resultats deleteris per al medi ambient, l’estructura del territori i la cohesió social de la població que han comportat el turisme de masses i la forma en que s’ha desenvolupat la dinàmica metropolitana, la veritat és que jo no crec que esta ignorància siga molt de lamentar. Encara que sempre s’ha dit que conéixer el país és el pas previ per estimar-lo, em sembla que en estes latituds la capacitat d’estima per la terra no és una qualitat que es prodigue massa, ni per la que els valencians i els forasters que viuen entre nosaltres destaquem molt.

Tot això vol dir que una gran part del País Valencià és un territori massivament ignorat, i que només es parla de la seua existència en cas d’incendi forestal o quan alguns dels seus habitants planten cara a les agressions planificades en despatxos, oficials o no, en forma d’autovies, PAIs, camps de golf, abocadors, línies d’alta tensió i demés regals per al desenrotllament del territori.

Així les coses, allò que una gran part del cens de les zones més poblades desconeix és que el nostre és un país bàsicament muntanyenc. No d’alta muntanya, és clar, on en va buscaríem les imatges que habitualment associem amb este tipus de relleu: al País Valencià no hi ha cap serra que faça més d’unes desenes de quilometres, ni cap muntanya que abaste els dos mil metres. Però de muntanyes, n’hi ha per donar i vendre: és l’omnimpresència del relleu muntanyós la que marca el caràcter del territori.  Són, a més, muntanyes ben variades, i no és difícil trobar relleus joves i enèrgics, amb forts pendents i carenes ben definides ben a prop d’altres més antics i suaus.

Tot això dóna com a resultat un país compartimentat, ple de valls interiors i de valletes més amagades encara, i on sovintegen les foies pràcticament tancades. Un territori, a més, on una diferència de pocs kilòmetres representa moltes vegades un canvi abrupte, i on la mateixa muntanya que apareix eixuta i pelada al solell es cobreix d’un dens mantell de vegetació a l’ombria plena de fonts. D’esta forma es configura un teixit variadíssim de paisatges agroforestals, on la petita escala es fonamental, i la superposició del treball humà al llarg de segles ha fet del territori un mosaic, fet de petites tessel·les, i d’una complexitat formidable.

Un mosaic, no cal dir-ho, prou malmés i maltractat, fràgil i vulnerable, i sobre el que es projecten massa amenaces. Però un mosaic encara viu, i en moltes ocasions bellíssim, que jo estic descobrint poc a poc, i que cada volta m’estime més.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s