D’Agres a Bocairent 2: torre de l’Alcúdia

D'Agres a Bocairent 2: torre de l'Alcúdia

La vall d’Agres és un estret corredor natural que comunica les terres del Vinalopó amb les de la foia de Cocentaina. El valor estratègic d’aquest passadís entre muntanyes assolí gran importància en les agitades centúries que seguiren l’esfondrament del califat de Còrdova. Van ser, si fa no fa, tres-cents anys d’inestabilitat: una llarguíssima partida d’escacs entre poders canviants, i que només es pot donar per acabada amb la victòria definitiva dels cristians sobre Al-Àzraq, la qual cosa suposà la consolidació del regne fundat per Jaume I.

La torre de l’Alcúdia es troba al terme d’Agres, a uns pocs centenars de metres de la població. Els seus constructors aprofitaren un petit pujol, molt ben situat, i amb unes bones vistes sobre la vall, per a bastir sobre ell aquest baluard, amb la funció de servir com a lloc de guaita i defensa d’una petita població independent d’Agres (que, d’altra banda, comptava també amb el seu propi castell). La tècnica constructiva, a base de mur de tapial, permetia bastir amb rapidesa i de forma barata.

IMG_6061

La torre és semblant a altres petites construccions del mateix periode, seguint un model que, amb poques variacions, podem trobar en abundància per estes terres. En aquest article del blog Harca hi ha bona cosa d’informació sobre aquestes torres, l’abundància de les quals ens parla de la inseguretat en que transcorrien les vides d’aquelles gents.
IMG_6066

Vora mil anys després, no queda rastre del poblat al que la construcció servia. La torre —o el que queda d’ella— està hui envoltada d’oliveres i carrasques, entre les quals s’ensorra lentament i amb dignitat.

Anuncis

D’Agres a Bocairent 1: Agres i el Benicadell

D'Agres a Bocairent 1: Agres i el Benicadell

La valleta d’Agres està solcada de camins ben agradosos de recórrer a peu. Un dels que més ganes tenia de fer és el que va d’Agres a Bocairent, passant per Alfafara. En total seran uns deu quilòmetres de recorregut, amb un desnivell inapreciable, que transcorren entre bancals d’oliveres, i en molts trams molt apegat a l’ombria de la Mariola, la qual cosa el fa prou còmode per a dies com estos, que encara es nota la calor. Això a condició, clar, de fer l’eixida de bon matí.

Com que Renfe no ha tancat encara la línia regional Xàtiva-Alcoi, és possible iniciar el camí pels volts de les huit i mitja del matí. A eixes hores, i en esta estació de l’any, si el dia i la nit anteriors han estat serens sovintegen les boires matinals, en ocasions espeses, com la que em va rebre només baixar del tren, però que es dissolen aviat.

Només eixir d’Agres, les revoltes del camí comencen a oferir quantitat de bones panoràmiques, amb l’ubiqua i tutelar presència del Benicadell al fons. La massivitat de la Penna Catella, i la força del seu inconfusible perfil, com de guerrer gaudinià, mai no deixaran d’impressionar-me.

Un país de muntanyes

A banda d’aportacions més recents, com els engendres urbanístics i la corrupció desbocada, el País Valencià s’ha vingut coneixent a les darreres dècades per les taronges, l’arròs, les platges i poca cosa més. La veritat és que difícilment es pot retreure als forasters que només manegen estos tòpics, quan una bona part de les persones que viuen a la part central del país —on s’amuntona el quaranta per cent de la població, al voltant de la suposada capital— tampoc no sabria anar molt més enllà d’estos llocs comuns.

Vists els resultats deleteris per al medi ambient, l’estructura del territori i la cohesió social de la població que han comportat el turisme de masses i la forma en que s’ha desenvolupat la dinàmica metropolitana, la veritat és que jo no crec que esta ignorància siga molt de lamentar. Encara que sempre s’ha dit que conéixer el país és el pas previ per estimar-lo, em sembla que en estes latituds la capacitat d’estima per la terra no és una qualitat que es prodigue massa, ni per la que els valencians i els forasters que viuen entre nosaltres destaquem molt.

Tot això vol dir que una gran part del País Valencià és un territori massivament ignorat, i que només es parla de la seua existència en cas d’incendi forestal o quan alguns dels seus habitants planten cara a les agressions planificades en despatxos, oficials o no, en forma d’autovies, PAIs, camps de golf, abocadors, línies d’alta tensió i demés regals per al desenrotllament del territori.

Així les coses, allò que una gran part del cens de les zones més poblades desconeix és que el nostre és un país bàsicament muntanyenc. No d’alta muntanya, és clar, on en va buscaríem les imatges que habitualment associem amb este tipus de relleu: al País Valencià no hi ha cap serra que faça més d’unes desenes de quilometres, ni cap muntanya que abaste els dos mil metres. Però de muntanyes, n’hi ha per donar i vendre: és l’omnimpresència del relleu muntanyós la que marca el caràcter del territori.  Són, a més, muntanyes ben variades, i no és difícil trobar relleus joves i enèrgics, amb forts pendents i carenes ben definides ben a prop d’altres més antics i suaus.

Tot això dóna com a resultat un país compartimentat, ple de valls interiors i de valletes més amagades encara, i on sovintegen les foies pràcticament tancades. Un territori, a més, on una diferència de pocs kilòmetres representa moltes vegades un canvi abrupte, i on la mateixa muntanya que apareix eixuta i pelada al solell es cobreix d’un dens mantell de vegetació a l’ombria plena de fonts. D’esta forma es configura un teixit variadíssim de paisatges agroforestals, on la petita escala es fonamental, i la superposició del treball humà al llarg de segles ha fet del territori un mosaic, fet de petites tessel·les, i d’una complexitat formidable.

Un mosaic, no cal dir-ho, prou malmés i maltractat, fràgil i vulnerable, i sobre el que es projecten massa amenaces. Però un mosaic encara viu, i en moltes ocasions bellíssim, que jo estic descobrint poc a poc, i que cada volta m’estime més.