En attendant la tardor

Quan jo era adolescent, a estes altures d’Agost ja estava fart de l’estiu, i tots els dies aguaitava el cel, buscant el més mínim signe anunciador del canvi d’oratge. Si el senyal es confirmava, en forma d’una bona tronada, la tormenta em feia —i em fa encara— entrar en una espècie d’extasi benigne.

A la nostra natura li passa una mica el mateix: la seca estival és una dura prova per a la vegetació, i de retruc, per a tot l’ecosistema. Entre nosaltres, l’estiu no és l’estació amable de l’Europa oceànica o nòrdica: és un temps hostil, una combinació letal de calor quasi africà i sequera quasi total que les nostres plantes han hagut d’afrontar amb mil astúcies, on la més radical és la que usen els teròfits: la de deixar d’existir, passant l’estació desfavorable en forma de llavor.

Tot adolescent inadaptat —si això no és una redundància— ha volgut en algun moment poder fer el mateix. Jo, aleshores, no sabia res de tot això, però si algú m’haguera preguntat què buscava en l’aguait de la pluja i de la fi de l’estiu hauria respost vull que comence la meua vida, o res per l’estil. La qual cosa no està molt lluny del que fa la nostra flora: esperar la tardor, i el retorn de l’aigua, per tornar a la vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s