Cases d’Albaida

Cases d'Albaida

Com que a Albaida, segons conta gent que es coneix bé estes terres, s’han fet molts diners, alguns han alcançat per a deixar esta tirada de cases aixina de ben arreglades.

Tal com prescriu l’autoritat acadèmica, les façanes són un vertader festival ternari: tres altures —planta baixa, pis i andana, que ací ha evolucionat fins esdevenir un altre pis habitable— i tres buits per altura. Hi ha, a més, un ritme binari més ocult i subtil: el que marca l’eix central de simetria, i es perllonga en les dues crugies paral·leles a la façana en què s’organitzen estes cases. L’esquema sempre és el mateix: com diuen que passava amb les abadies benedictines de l’Edat Mitjana, un que conega una d’estes cases podria entrar en qualsevol altra inclús amb els ulls tancats, i circular sense enganyar-se a les distintes estances. Però el conjunt mai no resulta ni avorrit ni monòton, gràcies, com sempre, a les variacions realitzades en executar-lo, i als temes d’origen modernista que s’incorporen.

Fa molts anys que em fascina el caràcter i la personalitat de l’arquitectura tradicional valenciana, i que, per a mi, ateny un punt de qualitat no superat en les dècades del trànsit del XIX al XX, per interrompre’s bruscament amb el final de la Guerra Civil. Parlant de la Barcelona modernista, Lluís Permànyer observa que va ser per un feliç atzar que, al context de l’auge econòmic de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, el sorgiment del nacionalisme català coincidí amb l’auge d’aquell estil. Jo no crec que una semblant conjunció siga qüestió de sort: sense una societat vigorosa no hi ha estil, sinó decoració, i gràcies. A casa nostra, l’arquitectura popular d’aquest periode—l’arquitectura anònima dels mestres d’obra i la gent d’ofici— és extraordinària perquè és la d’una societat on al compàs del progrés econòmic s’estaven alliberant grans forces creatives. Amb enormes tensions, i amb antagonismes no resolts, però els valencians —la molla de la societat valenciana— estaven redreçant un país, recuperant els usos que la llengua havia perdut, i descobrint gradualment que podien ser alguna cosa més interessant que uns levantinos qualsevol.

El que pogué haver resultat de tota aquella efervescència de no mediar la rebelió i la guerra, no ho sabrem mai. El triomf del feixisme suposà el desballestament de la societat que, com bastia aquestes cases, havia començat a bastir aquelles esperances.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s