Brutícia

“Es indudable que la degradación medioambiental en el País Valenciano ha alcanzado cotas alarmantes. Nuestro litoral está prácticamente destrozado, nuestros montes quemados, nuestros acuíferos contaminados o salinizados, las aguas de nuestro Mediterráneo totalmente contaminadas y nuestros paisajes decorados por urbanizaciones y por construcciones industriales, ambas establecidas sin un mínimo de planificación. Un sinfín de canteras han devorado nuestras montañas y en medio de todo esto la suciedad, la suciedad como algo consustancial en el paisaje valenciano, urbano y rural”.

La cita no és ni d’ahir, ni la jeremiada de cap ecointegrista; és un paràgraf extret de llibre  de Manuel Costa —catedràtic emèrit, botànic, i ex-director del Jardí Botànic de la Universitat de València, entre altres coses dignes de menció— que sota el títol La vegetación en el País Valenciano feia sortir en 1986 el servei de publicacions de la mateixa universitat. Fa quasi trenta anys. Sembla que estiga escrit de hui mateixa.

Les coses podien haver estat d’una altra manera. No era inevitable. l’exemple d’altres països mostra que el tribut a pagar per la transició de l’economia i la societat tradicional a la industrial i a la postindustrial podia haver estat menys onerós: no era necessària la devastació massiva i incessant que hem patit, i que només la crisi econòmica ha ralentit una mica.

Desgraciadament, no ha estat així a casa nostra, i seria molt interessant i alliçonador esbrinar per què no ho ha estat. En cert lloc de Tècnica i civilització, Lewis Mumford observa que el fenomenal desenvolupament econòmic del segle XIX vingué marcat per un igualment descomunal malbaratament d’energia; només la baratura d’aquesta feia possible la rendibilitat d’unes tecnologies que balafiaven fins el noranta per cent de la força generada. Similarment, el desenvolupament econòmic de les últimes dècades no s’explica sense la rapacitat amb què han estat explotats els recursos disponibles, sense parar esment en els costs que això comportava. Que aquesta rapacitat haja actuat de forma tan incontrolada, i que haja trobat en els poders públics més un esperó que un fre, de segur que té alguna cosa a veure tant amb les nostres mancances cíviques i democràtiques com amb la magnitud assolida per la destrucció del nostre entorn.

Les conseqüències d’aquesta depredació les tenim a la vista: són les que enumera el professor Costa. El que passa és que estem tan acostumats que se’ns fa difícil pensar que les coses podien haver estat d’altra manera, i que encara ho podrien ser. Urgeix, doncs, una altra mirada: prendre consciència de la brutícia que ens envolta, i no acceptar-la com a inevitable, seria un bon començament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s