Herbes de marge 10: plantatge

Herbes de marge 10: plantatge

Continue sense cap pressa amb aquesta sèrie, a mesura que vaig aprenent a reconéixer les espècies. Hui és el torn del plantatge —si no m’erre, Plantago lanceolata— que, com a bona ruderal, creix aixina d’ufanosa als marges dels camins.

A banda de ser també mengívol, el plantatge compta amb una llarga sèrie d’usos en medecina popular. Com altres vegades, remet al magnífic Herbari virtual de Banyeres de Mariola per a no repetir coses que altres han dit amb major i millor coneixement sobre la matèria.

A banda de la seua importància com a herba sanadora, el plantatge destaca per l’elegància del seu fullam lanceolat, que constitueix la roseta basal de la planta, i forma un bonic contrast amb les fines i llargues tiges que sostenen la inflorescència.

Anuncis

En attendant la tardor

Quan jo era adolescent, a estes altures d’Agost ja estava fart de l’estiu, i tots els dies aguaitava el cel, buscant el més mínim signe anunciador del canvi d’oratge. Si el senyal es confirmava, en forma d’una bona tronada, la tormenta em feia —i em fa encara— entrar en una espècie d’extasi benigne.

A la nostra natura li passa una mica el mateix: la seca estival és una dura prova per a la vegetació, i de retruc, per a tot l’ecosistema. Entre nosaltres, l’estiu no és l’estació amable de l’Europa oceànica o nòrdica: és un temps hostil, una combinació letal de calor quasi africà i sequera quasi total que les nostres plantes han hagut d’afrontar amb mil astúcies, on la més radical és la que usen els teròfits: la de deixar d’existir, passant l’estació desfavorable en forma de llavor.

Tot adolescent inadaptat —si això no és una redundància— ha volgut en algun moment poder fer el mateix. Jo, aleshores, no sabia res de tot això, però si algú m’haguera preguntat què buscava en l’aguait de la pluja i de la fi de l’estiu hauria respost vull que comence la meua vida, o res per l’estil. La qual cosa no està molt lluny del que fa la nostra flora: esperar la tardor, i el retorn de l’aigua, per tornar a la vida.

Cases d’Albaida

Cases d'Albaida

Com que a Albaida, segons conta gent que es coneix bé estes terres, s’han fet molts diners, alguns han alcançat per a deixar esta tirada de cases aixina de ben arreglades.

Tal com prescriu l’autoritat acadèmica, les façanes són un vertader festival ternari: tres altures —planta baixa, pis i andana, que ací ha evolucionat fins esdevenir un altre pis habitable— i tres buits per altura. Hi ha, a més, un ritme binari més ocult i subtil: el que marca l’eix central de simetria, i es perllonga en les dues crugies paral·leles a la façana en què s’organitzen estes cases. L’esquema sempre és el mateix: com diuen que passava amb les abadies benedictines de l’Edat Mitjana, un que conega una d’estes cases podria entrar en qualsevol altra inclús amb els ulls tancats, i circular sense enganyar-se a les distintes estances. Però el conjunt mai no resulta ni avorrit ni monòton, gràcies, com sempre, a les variacions realitzades en executar-lo, i als temes d’origen modernista que s’incorporen.

Fa molts anys que em fascina el caràcter i la personalitat de l’arquitectura tradicional valenciana, i que, per a mi, ateny un punt de qualitat no superat en les dècades del trànsit del XIX al XX, per interrompre’s bruscament amb el final de la Guerra Civil. Parlant de la Barcelona modernista, Lluís Permànyer observa que va ser per un feliç atzar que, al context de l’auge econòmic de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, el sorgiment del nacionalisme català coincidí amb l’auge d’aquell estil. Jo no crec que una semblant conjunció siga qüestió de sort: sense una societat vigorosa no hi ha estil, sinó decoració, i gràcies. A casa nostra, l’arquitectura popular d’aquest periode—l’arquitectura anònima dels mestres d’obra i la gent d’ofici— és extraordinària perquè és la d’una societat on al compàs del progrés econòmic s’estaven alliberant grans forces creatives. Amb enormes tensions, i amb antagonismes no resolts, però els valencians —la molla de la societat valenciana— estaven redreçant un país, recuperant els usos que la llengua havia perdut, i descobrint gradualment que podien ser alguna cosa més interessant que uns levantinos qualsevol.

El que pogué haver resultat de tota aquella efervescència de no mediar la rebelió i la guerra, no ho sabrem mai. El triomf del feixisme suposà el desballestament de la societat que, com bastia aquestes cases, havia començat a bastir aquelles esperances.