Garrofera prop de Carrícola

Garrofera prop de Carrícola

La garrofera (Ceratonia siliqua) és —o millor, era— un dels cultius característics del nostre secà. En tractar-se d’una espècie termòfila, no prospera en contrades on les gelades siguen més que ocasionals, per la qual cosa no el solem trobar més amunt dels 500 o 550 metres, en exposicions especialment càlides. En un país muntanyós com el nostre això vol dir que la distribució d’aquest arbre és bàsicament litoral.

La mecanització del camp —els tractors mengen gas-oil, i no garrofes— amb la conseqüent pèrdua de valor econòmic de les garroferes, la transformació de desenes de milers d’hectàrees de secà en nous regadius —fonamentalment tarongerars— i la urbanització extensiva i salvatge de la franja costanera són els responsables de la brutal reducció en la superfície ocupada per aquest arbre, que a hores d’ara no serà ni la tercera part de les 140.000 hectàrees que va ocupar a mitjan segle XX.

Al camí que voreja el marge esquerre del barranc d’Atzeneta, prop de la caseta dita del Surdo (que, en l’atroç toponímia dels plànols editats per l’Institut Geogràfic Nacional anomenen del Sordo), hi ha este poderós exemplar.

Anuncis

Sant Miquel i Sant Antoni

Sant Miquel i Sant Roc

Per alguna ró que desconec, determinats sants tenen més predicament a les nostres terres que a unes altres. És quelcom que va més enllà d’allò estrictament local. Quasi podríem dir que hi ha un grup de sants als que el poble valencià ha distingit amb una particular estima: el nostre equip titular celestial, per dir-ho així.

Membres d’eixe equip serien, sense cap dubte, Sant Miquel i Sant Roc, Sant Antoni Abat —-és a dir, el del porquet, Sant Blai i Sant Martí, per citar només els indiscutibles. A banda caldria situar Sant Vicent Ferrer, que té característiques molt especials, i per suposat la Mare de Déu, en totes les seues advocacions.

IMG_4830

De Sant Miquel i de Sant Antoni trobem aquests bells panells ceràmics al poble de Carrícola.

Aqüeducte de l’arcà

Aqüeducte

 

En uns climes com els valencians, on la sequera estival condiciona la vida d’homes, animals i plantes, l’aprofitament i distribució de l’aigua ha sigut la primera de les necessitats a què hom devia respondre per asegurar la supervivència. Expandir les infraestructures hidràuliques significava expandir els territoris dels homes; i junt a la infraestructura trobem sempre la institució  encarregada de mantenir-la i regular l’aprofitament, que al nostre país és, normalment, la comunitat de reg.

IMG_4818

Cada etapa cultural al nostre país ha deixat testimoniatge d’una forma particular d’asegurar el subministrament d’aigua a homes i terres. L’aqüeducte de l’Arca, a Carrícola, és d’època andalusina, i va ser construit per abastir d’aigua l’horta nova d’aquest poble, tot salvant el desnivell del barranc d’Atzeneta.