Teixos

Arrecerats en l’ombria de la Mariola, a més de 1.200 metres sobre el nivell del mar, creixen alguns dels teixos més meridionals d’Europa.

El teix (Taxus baccata) és, entre nosaltres, una raresa i un supervivent de temps més freds que els actuals. Però a més es tracta d’un arbre espectacular, i un dels més densament carregats de mites, contalles, supersticions i llegendes arreu de l’Europa atlàntica, on té el seu òptim. La seua aparença inconfusible, amb les branques una mica caigudes; la duresa de la seua fusta rogenca, fosca i imputrescible, el seu caràcter verinós —llevat dels arils vivament acolorits de vermell que recobreixen els fruits— i la seua longevitat, amb exemplars que superen amb escreix els mil anys de vida, han fet que aquest arbre estiga relacionat amb la vida i la mort, i els passatges entre totes dues: a Anglaterra, per exemple, era costum plantar un teix prop dels cementeris.

Encara que molt malmesa pels incendis, la teixera d’Agres, miraculosament, continua existint, parlant-nos d’un temps en què la flora eurosiberiana era l’habitual a les nostres terres. Bé, he dit la teixera, però hui són una trentena curta d’exemplars; fins 1980 els testimonis parlen d’una teixera adulta, acompanyada d’aurons, moixeres i corners.

La cava arquejada

La cava arquejada

Els climatòlegs han popularitzat la denominació de petita Edat de gel per referir-se a l’empitjorament climàtic iniciat a finals de l’Edat Mitjana, i que va concloure a finals del segle XIX. Sembla que durant aquells segles hi hagué un refredament general de les temperatures, i un increment de les precipitacions en forma de neu.

Al País Valencià, aquest augmenta de la nivositat va propiciar l’aparició d’un important i lucratiu comerç del gel. Durant l’hivern es replegava la neu en caves excavades en terra, compactant-la fins que es convertia en gel, i cobrint-la amb matèria vegetal per mantenir -ho net. A l’estiu s’obria la cava, s’hi extreia el gel i es transportava, aprofitant les nits, a les ciutats de la costa, on hi havia una gran demanda de gel tant per a la cuina dels més benestants (sorbets, gelats, conservació de peix i carn) com per a aplicacions mèdiques.

Les caves de neu abastaven, en ocasions, dimensions prou considerables. La cava arquejada d’Agres, o cava gran, és una de les més grans, i també de les més impresionants, amb els seus poderosos arcs apuntats.

IMG_4491

La cava es troba en la Mariola, en una petita planície i a més de 1.200 metres d’altura. A travers dels arcs apareix el Montcabrer, també nevat.

IMG_4495

En acabar el segle XIX les nevades es van fer menys freqüents i menys copioses. Això, unit a l’electrificació, amb la possibilitat de produir gel artificial, va posar fi per a sempre al comerç de la neu.